L'ART EFÍMER : BARÇA MADRID

L’ART EFÌMER : BARÇA MADRID.

Vaig veure el partit Barça- Madrid. Em va encantar. El Madrid, lluitant “como un toro”, amagat, darrera, esperant donar el cop fatal contraatacant, repartint llenya des del principi, especialment contra en Messi. Semblava un equip italià.

El Barça, persistent, confiant fins al final en que podia guanyar. L’errada de Eto’o, el segon penalti no assenyalat, els comentaris irritants d’en Valdano “ ya se ha acabado el cupo de penalties”, “el jugador tiene un latifundio para correr”,

I al final, en Puyol puja a l’àrea. De forma premonitòria el realitzador va fer enfocar la seva imatge quan anava a l’àrea. Salta, remata i Eto’o li clava l’estocada al Madrid.

Molt maca la celebració del gol d’en Montes, el comentarista de la 6. No sé si és del Barça però va cridar tant com jo.

Sis minuts després, una passada d’ Hleb, precisa a l’espai, correguda d’Henri, assistència en Messi , barret i ostia del defensa contra el pal. Un símbol del partit.

El Madrid derrotat amb les seves armes, la lluita, i la diferència de classe i al minut 84 ,que és quan fa més mal, quan creus que ja tens l’empat. I els dos gols marcats per l’ Eto’o , el jugador més antimadridista del món, i el Messi, que va rebre de valent. I l’Iker Casillas, “fuera de sus casillas”, emprenyat, nerviós, cridaner.

Només vaig trobar faltar a l’Iniesta que probablement hauria obert la llauna abans amb una assistència magistral.

Al final, el brau del Reial Madrid, la seva casta, Raúl , l’emblema de la casa, varen quedar com el brau de l’anunci d ‘en George Clooney: despilotats.

M’encanta. Tinc el partir gravat. Vaig pensar que el Barça guanyaria i que no volia perdre aquesta mostra d’art efímer. Gràcies Cruyff per crear escola i una filosofia del futbol modern. Gràcies Guardiola, el seu acòlit per l’esperit, les ganes i el sentiment de que el Barça ,es més que un club. Això no és efímer.

Uns minuts d’art entre robatoris i estafes.