He deixat d’escriure una llarga temporada però han passat tantes coses que
crec que tinc quelcom a dir.
Sense cap ordre de prioritat més que la notorietat i la immediatesa, veig
la noticia de l ‘eliminació de Madrid com a seu dels jocs Olímpics.
El fet que Istanbul desbanqués a Madrid en una primera ronda ha de fer
reflexionar sobre la credibilitat de la proposta espanyola. Turquia és un gran
país però la inestabilitat política és un gran obstacle potencial. L’eliminació
de Madrid indica la poca solidesa de la
candidatura i la seriositat dels
inconvenients de l’oferta espanyola.
A banda del tema emocional, caldria analitzar per què ha estat eliminada
Madrid . Crec ( és una opinió) que hi ha tres raons bàsiques.
a)
Espanya
és el paradís del dopping, amb el Dr Fuentes i la destrucció de mostres potencialment clarament
incriminadors no ofereixen cap garantia als organitzadors sobre el respecte de
l’esperit olímpic.
b)
Lligat
amb el punt anterior, Espanya té poca credibilitat, és un país de dirigents
corruptes i la seva paraula no dona cap garantía de compliment. Els casos de corrupció
sense dimissions han creat una imatge merescuda de país poc seriós.
c)
Espanya
no té capacitat de finançament i treure els diners de l’educació, la sanitat i
els menjadors socials o pujar els impostos per obtenir 1500 milions addicionals
no sembla una bona idea.
Alguns diaris lloen la presentació espanyola. Això
demostra una profunda manca de coneixement de la cultura internacional i dels
valores que dominen en un món global. No
és tracte de tenir una gran oratòria (que cap dels presents va tenir, malgrat
la bona presència i solvència del Princep Felip) sinó de oferir garanties
econòmiques, esportives i ètiques.
Les dues preguntes que qualsevol estudiant dels
meus d’empresarials hauria preparat eren : com assegurar el control antidoping
i com pagar la factura. Les respostes, a càrrec del President del COI i del
President Mariano Rajoy van ser en espanyol (els meus alumnes parlen
anglès) i sense aconseguir parlar d’accions
específiques. Es demanaven actes de fe, es feien declaracions retòriques.
Aquest discurs caspós i antiquat no té cap valor en el món actual.
Els membres del COI han fet visites a les
instal·lacions en repetides ocasions i s’han pogut fer una imatge clara de les
ciutats candidates. La presentació final serveix per sumar els vots, ja
decidits, i fer un acte públic. No depèn dels discursos d’autoritat i “figurants
Ho lamento pels esportistes i treballadors de base
que s’han esforçat molt però amb una mala direcció en un entorn equivocat.
M’agradaria llegir el fracàs de Madrid com una
forma de càstig a l’evolució del país: descrèdit, corrupció, atur, pèrdua de
valors..... Quina lectura faran els polítics d’aquest nou fracàs?. Cap acte de
contrició, imagino, com de costum.
Considerar
que s’han fet trampes és caure en la paranoia i complex espanyol històric. Una
raó més per fugir.
