EN QUÈ SE SEMBLA L'AZNAR I UNA CONFERÈNCIA INDEPENDENTISTA

CONFERÈNCIES INDEPENDENTISTES

Vaig assistir a la conferencia de l' Oriol Junqueras, eurodiputat per ERC. En un to desenfadat va dir que nosaltres, els assistents a la conferencia , independentistes,  teníem a les nostres mans  la independència de Catalunya, que hi haurien moments difícils i que s’havien perdut oportunitats en el passat. Dins la nostra lluita per la independència ,qui semblava que ens feia costat defalliria, que no ens desaniméssim, que érem una terra de gegants¡¡¡

La seva definició d’Estat ( una organització que monopolitza la violència i els diners) em va semblar molt adient (encara que als Estats Units, la població té dret a l´ ús de les armes, la qual cosa trenca el monopoli de la violència).

En el darrer torn d’intervencions vaig dir el que pensava: que els polítics ens havien decebut, que quan l’Estatut no s’havia aplicat, ERC havia d’haver trencat la coalició de Govern  i no ho va fer perquè la cadira i la poltrona eren molt còmodes. Dins la meva opinió, l´únic article de l’Estatut ha de ser l’autofinançament amb una aportació a l’Estat que no superi mai un dèficit raonable  i un 12% no és raonable.  Amb aquest percentatge es deteriora la qualitat de vida dels catalans.

Entenc que els països han de tenir una “visió” o descripció d’un lloc que arrossegui la gent i els polítics han de crear aquesta visió i no ho fan.

La resposta del Sr Junqueras va ser que “fes un partit polític però no siguis gaire exigent perquè et trobaràs sol”. Em va recordar que les urnes havien decidit qui ens representava.

“Jo no tinc cap intenció de fer un partit polític, no em dedico a això” -li vaig aclarir. Entre altres raons perquè cal tenir una “marca”  i jugar les regles de la política, és a dir, favors als amics i coneguts finançadors, clientelisme i autoprotecció de la classe política. Totes les marques estan agafades. ERC va agafar una de molt prestigi els anys 30  i ja sabem que ha fet amb ella.

Per altre banda, votar no és sinònim de democràcia. Cal molt més que anar a votar cada  quatre anys i oblidar-se’n de la resta per a tenir un sistema democràtic, calen polítics responsables, vocacionals i amb vocació de servei, honestos i competents . Amb personatges com els que tenim portant el país, poca democràcia, poca visió, poca vocació, poca responsabilitat , poca capacitat i menys honestedat i menys autocrítica.

El Sr Junqueras va criticar als espanyols  pel  seu caràcter histriònic i intolerant segons ell. Fa pocs dies que l’ex president Aznar va aixecar un dit  quan va sentir les crítiques als seus discursos- conferència en una mostra de poca acceptació de la crítica. El Sr Junqueras tampoc  va acceptar  les crítiques que jo vaig   fer al seu partit, l´ únic  teòricament independentista (i que molta gent comparteix) . En aquest sentit   se sembla  molt a  l’ espanyolíssim Aznar, la diferència és pur llenguatge, un dit aixecat o una negació de les errades però en el fons, se semblen molt "sostenella y no enmendalla".

Si els polítics no entenen quina és la raó de la seva existència i no actuen en conseqüència, ens portaran al desastre a la catalana o a la castellana. Es qüestió de temps. I la solució no passa per convèncer a Europa de que som un poble si no de projectar una manera de fer  arreu, amb esperit empresarial i emprenedor, amb vocació universal, exportant el que produïm , inclòs el cava.

PER QUÈ HI HA TANTS TERRORISTES ISLÀMICS (I PER QUÈ ELS POLÍTICS HO FAN TAN MALAMENT?)

El meu fill m’ha fet arribar aquest article de El País publicat el dia 14 de febrer amb el títol ¿por qué hay tantos terroristes islámicos?.

L’article     es pot  trobar a http://www.elpais.com/articulo/internacional/terroristas/ingenieros/elpepiint/20100214elpepiint_5/Tes .

Com a conclusió principal és que ni la religió, ni la pobresa són causes fonamentals perquè a) hi hauria molts terroristes al Brasil b) la immensa majoria dels terroristes tenen una educació religiosa molt limitada i només una minoria practica la seva religió (un 5%). El que sorprèn és l’elevat percentatge d’enginyers( un 44%) entre els terroristes en països on  només representen el 3,5% de la població . A un article publicat al  European Journal of Sociology, titulat "Por qué hay tantos ingenieros entre los islamistas radicales". Diego Gambetta i Steffen Hertog conclouen que l’estructura mental dels enginyers, amb models clars, creences clares, poca ambigüitat  i enfocada a la solució de problemes,  és molt adequada  per ser reclutada com a terroristes..

Segons aquests autors, aquest col·lectiu, qualificat, ambiciós i amb poques possibilitats professionals per a ells i el jovent identifica el terrorisme com un mètode per a canviar les coses.

Se m’ ocorre una reflexió: quina formació tenen els polítics actualment ? La resposta és òbvia: cap, lleis i economia .  I una altre qüestió: hi ha alguna diferència fonamental entre aquestes formacions i la dels enginyers? Clarament, s’enfronten l’ ambigüitat, la indefinició, en molts casos una  manca de model  clar, pròpies d’aquestes altres formacions en contrast amb la mentalitat binària (si,no) ,sistemàtica,  lògica,  de les enginyeries i en general de les ciències.

Aquests dos mons són irreconciliables . Des del punt de vista d’un enginyer, no és possible estar  semi embarassat però un polític no té cap problema en admetre un embaràs al matí i negar-ho al vespre amb la qual cosa tenim un semi embaràs (el famós consens polític).

Hi ha conflicte per a llarg. Els qui manen no saben resoldre els problemes i pitjor encara, no tenen un model, ni visió cap a on s’ha d’anar i els terroristes, que tenen model, volen destruir el sistema actual...

Què passaria si manessin els enginyers i els terroristes fossin els polítics? (alguns ja ho són i no ho saben). Potser una inversió de rols produiria una societat més ben gestionada, per tècnics, més lògica , probablement més justa i per una altre banda,  els polítics demostrarien un cop més la seva ineficàcia així que, poc terrorisme..

Cinisme a banda, si no s’ataquen les arrels dels problemes, aquests augmenten fins que es ressolen  encara que no de la millor manera. Es produeix una explosió social..

Parlant de polítics, en el proper post us explico una breu conversa amb un eurodiputat. Sense cap sentiment terrorista  per part meva, vaig sentir el profund contrast entre la meva mentalitat i la d`un polític.. 

PER QUÈ HI HA TANTS TERRORISTES ISLÀMICS (I PER QUÈ ELS POLÍTICS HO FAN TAN MALAMENT?)

ELS INTOCABLES

ELS INTOCABLES.

En aquest país es cobra tard i malament. Hi ha un problema de liquiditat  i vergonya absolut. Aquest matí m’he aixecat disposat a esbrinar  quan  cobraria per un projecte docent. Moltes institucions acadèmiques que han cobrat per avançat als seus alumnes triguen molt en pagar als seus docents. Molt vol dir 90 dies. Entenc que si vens maquinària ( Espanya i Catalunya ja no tenen aquest problema) cobris a 90 dies (encara de fet a Europa, es paga a 30 -60 ) però en el cas d’un docent pagar a  90 dies...

Les institucions estan dirigides per criteris financers que pensen que pagant malament als proveïdors fan una bona gestió, una gestió de qualitat i l’únic que aconsegueixen és emprenyar i  desmotivar als professionals. El significat dels mots es prostitueix en consonància amb el gran prostíbul que és aquest país. Qualitat vol dir ”enquesta”, “satisfacció” que “et deixo parlar però no t’escolto”, “riquesa” vol dir “la meva”, “benestar” vol dir “el meu”, “banca” significa  “negrero”, “sistema educatiu”  sinònim “d’ignorància generalitzada”, “ i+d+i”, “idiota, deficient, incompetent”.

Tornem al tema financer. Aquesta roda malpagadora s’estén a tot el sistema financer. Les institucions financeres retenen els immobles embargats  per a no tenir pèrdues, no tenen liquiditat i tot està mig paralitzat. La gent no pot fer front als seus deutes. Només cal afegir el personal que porta dècades dins les empreses i que desitja l’acomiadament que no arriba  i multiplica els anys  "treballats" per 45 dies d’indemnització dins les seves pregàries.

Potser no us ha passat desapercebut això de “a Europa es paga a 30- 60 dies”. No som Europa? Doncs no, al menys no l’Europa desenvolupada, tecnològica, investigadora, socialment avançada que algú ens va dir que assoliríem  en el futur gràcies a la democràcia. Us enrecordeu d’en Felipe González, el Profeta de la democràcia,  l’amic d’en Cisneros que va comprar a preu de saldo  Galerias Preciados, embargada a  Rumasa per en Boyer, el de Villameona, el de la Preysler,  el mateix Boyer que va anar de vacances en el yacht d’en Cisneros., tancant el circle? La terra promesa de la democràcia d’en González és ara un prostíbul decadent i molts no ho saben, la qual cosa és encara pitjor. Innocència, debilitat mental, ignorància?.

Dins l’àmbit social europeu, hem de reconèixer al Sr Zapatero que malgrat  la situació, està fent el possible per mantenir les prestacions socials, cosa que amb el PP i la Banca , probables propers ocupes /llogaters de la Moncloa, no passarà, però aquests voluntarisme – voluntat socials  no són suficients per a homologar-nos com a europeus.

Mantenim la mateixa distància respecte a Europa que fa 30 anys perquè ells han avançat també. L´únic país en clar retrocés és França i nosaltres estem copiant el seu model. Bé, no és cert del tot. Els PIGS  (Portugal Itàlia, Grecia, Spain) estem dins el mateix model. Això no és un consol, és una realitat que ens diu a quin col·lectiu demogràfic i cultural pertanyem. Qui diu que la cultura és mediterrànea deu d’està pensant en el Renaixement o els grecs.

Francament, la sensació d’impotència és tremenda. Fent autoanàlisi  penses en el “què pots fer per a Catalunya enlloc de que Catalunya pot fer per a tu”, parafrasejant al President Kennedy i veus que si vols canviar quelcom acabes sol o mort. Gairebé tots els líders que han canviat alguna cosa han estat assassinats o al menys arraconats.

Jo sóc independentista perquè el tren d’Espanya no porta a cap lloc bo. Però no crec que ho aconseguim. Som pocs i aquesta minoria no pot fer res davant l’ ona majoritària  dels qui manen, els financers malpagadors, els estafadors, els especuladors, els lladres particulars i institucionals , els delinqüents socialment aplaudits, els  banquers i els polítics oportunistes.

Algú dirà i m’ho ha dit: per què no fas  un nou partit polític? Per dues raons : cauria  en el parany del clientelisme, en les normes internes, les lluites de poder, fins que, amb “sort”,  arribés  a la poltrona (difícil en el meu cas perquè pocs  em seguiran) i no aconseguiria res. Si vols tenir èxit polític has de  renunciar als teus principis, entrar dins la roda d’un sistema podrit  i finalment no et reconeixeràs a tu mateix.

En el camí et contaminaràs dels que porten el país, fills dels que el portaven més els nouvinguts polítics, esquerrans, verds, sociates, convenients, unionistes, peperos..

Alternatives?. Cap, jo no veig cap i això no és negativitat, és pura evidència, experiència i impotència. Llavors me’n recordo de Goethe i de la seva definició de felicitat : “l’absència de desig”.

Esperarem que els financers ens “reguin “ gota a gota  amb els diners que ens deuen (si, que ens deuen) i aniré a les conferències sobre la Independència de Catalunya, més com un exercici terapèutic o potser de mostra d’impotència o d’ empipament o de què sé jo. . Crec que s’ha de votar  per a demostrar als “amos” que tenim veu.

Jo pensava que ser independentista m’ajudaria a evitar escàndols “espanyols”com el del Sr Roldan, el ex Cap de la Guardia Civil , que després de 15 anys al trullo , ha sortit amb 10 milions d’euros i dos propietats immobiliàries valorades en 3,7 milions d’euros.  Però es fals. El nostre Roldan se’n diu Millet . Estem massa contaminats.

Jo visc a L’Ametlla del Vallès, encantador poble del poeta Maragall i de la família Millet, entre molts altres. Aquest senyor, amb barba “sociata” per a donar una imatge de “pobre” menja els dilluns a un restaurant acompanyat de familiars amb una cara de felicitat i seguretat completes. Sap que és un “intocable”  perquè els seus secrets arrosseguen als catalans venuts  a les institucions financeres, als dels partits polítics, als estafadors, als mentiders. S’ha creat una nova casta de lladres intocables. Aquesta és la nostra democràcia.  

Aquest senyor no té el problema dels 90 dies, ja ho ha cobrat tot. I els patrons del Palau  amb un pam de nas, amb els seus diners en mans de tots sabem qui però que ningú s’atreveix a dir.

Aquest país sense cap moral i cap ètica que es diu Espanya ens ha envaït. Em perdut els nostres valors catalans , la nostra moral, els principis hanseàtics de l’esforç i tot ha quedat immers en la vulgaritat, l’enveja, la mentida, la hipocresia. 

Malgrat això, crec que s’ha de votar per a una Catalunya independent, sabent que no ho serà mai perquè qui ho podia haver aconseguit en el passat , s’ha apuntat al carro espanyol centralista o ha prevaricat i “col·locat”  a familiars i amics i ara calla . Els successors han fet de la política una forma de vida, no una missió. Botiflers del segle XX i XXI.

En aquest país de malpagadors, els catalans, pagadors tradicionals tenim mala premsa. En un país de malpagadors, el pagador és una mena d’alien. Malgrat els Millet, els Pujol, els Aznar,  els Roca, els Montilla, els Carods, els Coloms, les Raholes, jo votaré perquè vull dir el que sento i desitjo  no perquè sigui útil que no  ho serà. Els referèndums són una teràpia col·lectiva, substitut deficient de la democràcia inexistent. Pensem que compartint els sentiments fem país. Innocent rèplica en prosa dels jocs florals.

S’ha acabat el somni . Un consell: si ets jove i ben preparat, especialment amb una carrera científica i/o tecnològica, fot el camp  d’aquest desert intel·lectual i moral. Parafrasejant a Marc Aureli, identifica allò que no pots canviar i separa-ho, identifica allò que pots canviar i fes-ho i jo et diria, sense donar gaires explicacions. No s'ho mereixen.  

MACRO BURDELLS A MATARÓ.

MACRO BURDELLS A MATARÓ

Anant en cotxe vaig sentir la noticia a CATRADIO  del permís per a 2  nous macro burdells a Mataró. L’Ajuntament  d’aquesta localitat diu que el permís ho dona la Generalitat i per tant no es pot negar la llicència  municipal.

Aquesta noticia em va portar a esbrinar  quantes dones es dediquen a la prostitució a Espanya.  

Segons Telecinco  (segur que aquests estan ben informats) http://www.informativos.telecinco.es/prostitutas_prostitucion/espana/medicos/dn_60908.htm , hi ha 600.000 de les quals el 90% són estrangeres (sic¡¡) i facturen 18000 milions d’euros, el 2% del PIB, uns 30000 euros d’ingressos mitjans l’any.  Segons Telecinco aquestes dones tenen 1milió de clients la qual cosa indica que es gasten 18000 euros per any de mitjana. Francament, em costa de creure, em sembla una barbaritat, especialment en temps de crisi. Probablement hi ha més d’un milió de clients. Encara que la fiabilitat d’aquestes dades sigui molt dubtosa ja que no crec que la gent digui el que es gasta en sexe, xoca  la importància d’aquest negoci dins l’economia nacional i les conclusions sobre les activitats laborals d’algunes dones i els hàbits sexuals dels homes.  

 El VIII Informe de Exclusión Social presentado por Médicos del Mundo, http://cajamadrid.cronicasocial.com/anteriores/pg031201/nacional/inmigracion/inmigracion6.htm , indica que la prostitució és exercida bàsicament per dones de l’ Àfrica Subsahariana i de l’Est d’Europa.

Un altre conclusió és que la ma d’obra arribada per recolzar el creixement de l’economia espanyola, té altres connotacions més fosques.  Veiem , si  hi ha 5 milions d’emigrants a l’Estat espanyol i la meitat són dones (probablement menys), vol dir que com a mínim, una  de cada 4 exerceix la prostitució...  Per altre banda si només 50000 (el 10%) són “nacionals” sobre un total de 20 milions de dones d’origen espanyol, això representa el 0,25% de les dones. En conjunt i segons aquestes dades una dona  de cada 30  és prostituta, el 3% de la població femenina...

Potser Espanya serà (és) el prostíbul d’Europa. És aquest el futur de l’economia? És així com ens posicionarem en el futur? És molt probable que a mida que les coses es compliquin més dones completin el sou fent hores extres, tant nacionals com estrangeres. Entrarem en un mon molt més  fosc de marginació, toxicomania (relacionada amb la prostitució segons el mateix informe de Médicos del Mundo) i marginació.

El Govern espanyol està finalitzant el Plan de Acción Nacional contra la Trata de Mujeres, dissenyat

 pels Ministeris d’ Interior, Treball i Justícia . Com és possible que aquest negoci hagi passat “desapercebut” sense el control de les autoritats fins ara ?. Com sempre tard.

A VACA FLACA TODO SON PULGAS: LA REFORMA DEL MERCADO LABORAL

REFORMA DEL MERCADO LABORAL.

Es posible clasificar a las personas en 5 categorías dependiendo de su relación con el trabajo:

a)                  Los parados.

b)                 Los jubilados.

c)                 Los funcionarios

d)                Los temporales (el precariado).

e)                Los indefinidos (asimilados a “eternos”).

                Si aceptamos una población total  de 45 millones de habitantes  en  España y que están activos unos 16 millones, una persona se mantiene a ella misma y a 2 más.No está mal . De los 16 millones de activos, 4 poseen contratos temporales (incluidos los basura) y  4 son autónomos. Quedan 8 millones entre indefinidos y funcionarios.

Entre los millones de indefinidos existen los  “fosilizados”, que llevan muchos años en las empresas, no aportan valor y realizan cada día la multiplicación del  número de años trabajados, por 45 días de salario.....algunos hasta rezan para que los despidan y poder cobrar el paro, la indemnización ya hacer “chapucillas”. Esas personas son “indespedibles” por el coste que representaría para el empresario (pequeño mediano en su mayoría).

Abaratar el coste del despido ( reduciendo el número de días por año o poniendo un tope de años para el cálculo de la indemnización) supondría:

• a)      Un estímulo para  que los fósiles se reciclen en lugar de esperar el despido.
• b)      Una reducción del coste de despido que sería asumible por el empresario que podría contratar a otras personas más jóvenes / preparadas incorporándose la juventud al mercado laboral. Alrededor de un 40% de jóvenes, el doble que en el resto de Europa, está parado.
• c)       Una reducción del coste salarial para las pymes, que podrían asumir inversiones y creación de riqueza.

No se trata de despedir sin indemnizar, criterio antisocial  y salvaje a todas luces excepto para algunos hiper liberales, sino de reducir el importe y la inasumible carga financiero económica a pagar por las empresas. Si, por otro lado, el Estado quiere asumir la diferencia entre los días pagados por la empresa hasta los 45 días  actuales, bienvenido sea.

Existen muchas fórmulas para reducir el coste del despido para las empresas:

a)      La mencionada reducción del número de días por año.

b)      La creación de un escalado del número de días por año trabajado en función de la antigüedad en la empresa.

c)       La creación de un tope en el número de años trabajados válido para el cómputo de la indemnización.

d)      El copago empresa- Estado condicionado a que los despedidos se reciclen profesionalmente. Eso es mejor, más efectivo y estratégico  que hacer rotondas y aceras.

Por otro lado, al Gobierno no le interesa un descenso brusco del coste de la indemnización porque se generaría un paro adicional rápido y brusco con efectos en a) la imagen de solvencia de país, ya muy deteriorada, con el consiguiente impacto en la colocación de Deuda Pública a mayor coste financiero. b) El coste del subsidio de paro. c) La gran dificultad para recolocar a esos parados d) La inestabilidad social resultante.  Por tanto, cualquier reforma ha de ser progresiva para diluir el paro adicional resultante. Una especie de “cachapapote laboral”. Uno más no importa.

Los deberes pendientes son una característica genética colectiva de la españolidad rancia y profunda. Se nos acumulan los males. A vaca flaca todo son pulgas.

¿Resuelve la reforma del mercado laboral la crisis?. No , pero ayuda a reactivar a las empresas.

Para acabar, conviene recordar que la indemnización elevada es una herencia franquista. Eso y el fútbol. Como vemos, poco ha cambiado. A sí, que el Madrid ya no gana las ligas de oficio y que la tele es en color....  Pero sigue habiendo chupópteros (votados). En el fondo, pocas cosas han cambiado.

TOTHOM CULPA EN ZAPATERO

TOTHOM CULPA EN ZAPATERO

Zapatero és el  penúltim element dins una cadena d’esdeveniments molt desafortunats: la política de les entitats financeres concedint crèdits  sobrevalorant immobles amb el vist i plau del Banco de España i el PP d’Aznar i Rato, els de la Guerra d’Irak i   la Caja Madrid de l’Esperanza Aguirre, respectivament

En els moments àlgids, el sector immobiliari pesava directament un 19% dins el PIB  espanyol  i qualsevol anàlisi DAFO  de segon curs d’empresarials indica que això és un gran risc per un país.

Per suportar el creixement es va deixar venir  milions de persones  molts d’ells en situació   irregular. Quan  ha explotat el tema ( i molts ja ho preveien fa anys) tot s’ha tornat en contra nostra: manca de sectors econòmics potents alternatius a la construcció, endeutament de les persones  i famílies, emigrants desarrelats, atur galopant, les entitats financeres transformades en immobiliàries, propietàries de  bens immobles  a preus inflats dins els seus balanços. Com no poden posar el preu real per a no tenir pèrdues amb les conseqüències en els mercats borsaris,  no els poden vendre massivament. Com no els venen no hi ha activitat ni liquiditat i això ofega les empreses i l’activitat econòmica en general. Per altre banda per a que l’Estat pagui  l’atur, la sanitat, les pensions i els sous dels funcionaris, s’ha augmentat el Deute Públic, a interessos més elevats  pel risc del país. Tenim totes les mancances: manca de sectors econòmics alternatius, manca de liquiditat, manca de crèdit internacional i manca de lideratge.

Com no tenim credibilitat, el secretari d’Hisenda ha anat a Paris i Londres a defensar la solidesa financera del nostre país. “Serem bons pagadors” . El nostre Deute són 550.000 milions d’euros, un 12000 euros per persona. Suportable (que vol dir retornable amb interessos als inversos, especialment  els estrangers) segons el  Secretari d’Economia, el Sr Campa.. Suportable si el país pot generar suficient riquesa.¡¡¡¡

Si no ho fa, l’alternativa és retallar prestacions socials. En Zapatero no les retallarà per convicció  personal (lloable) i per la pèrdua de vots. A les hores? D’on retallar? De les  autonomies.  Quants dies fa que no es parla de l’Estatut? Per què?

El PP, co- culpable del desastre acusa  en Zapatero de no fer res.  A diferència de l’ actitud farisaica del PP, en Zapatero no és competent però el seu comportament no és  immoral. Els immorals són a un altre lloc, al carrer, a les institucions polítiques i  financeres,  a les poltrones, a l’oposició.. No tots, només alguns però molt importants, amb total impunitat.

Veient tot això en Zapatero ha fer esmenta de la conspiració en contra seva.  Cal dir que aquesta no és  jueu masònica.

 Per què he dit “penúltim element”? El proper s’està coent  ara..... Quines alternatives:  en el proper blog proposaré unes quantes.  

LA FLOR AL C.. S'HA ASSECAT.

LA FLOR AL C...S'HA ASSECAT. 

El 6 de juliol vaig escriure la possible evolució de l’Ibex. Us poso el gràfic. Tenint en compte que els estius són “baixistes”  i l’evolució de l’economia real, era dubtosa l’evolució de l’índex que havia arribat als 15000. Bé, tots sabem que l’índex va arribar fins els 12000 punts a la fi de l'any esperonat per la manca d’alternatives d’inversió reals, a banda de l’or.

Un cop  finalitzat l’any els ludòpates han decidit desfer posicions. L’ Íbex ha arribat als 10000 punts i baixant..

Ha canviat la situació econòmica? No, tot s’està complint segons el guió: atur al 20%, dèficit públic del 11,4%, Deute Públic del 60% del PIB, contracció del PIB per setè trimestre consecutiu, pèrdua de la imatge de solvència d’Espanya a nivell internacional....

En aquest entorn, ni els ludòpates poden jugar. L’escenari futur? A nivell economia real, igual, és a dir, atur, inici dels conflictes amb els sindicats, embargaments i desnonaments, destrucció de llocs de treball que aporten valor, substitució per ma d’obra més barata, manca de finançament autonòmic.

A nivell borsa... ummmm.. moviments laterals, l’índex baixant fins els 6800 punts I llavors, ludòpates a jugar¡¡¡

La flor al c… del Sr Rodríquez (Zapatero) s’ha assecat. Les seves aparicions publiques recordaran cada cop més a les d’en Felipe González. La Sra Esperanza Aguirre ( el seu nom sembla pura ironia), rient, fregant-se les mans  i pensant en el “full de puta”( quin d’ells?)

Eleccions anticipades? Probablement, a la tardor? Dins de 14 mesos. L’any 2010 tampoc serà bo econòmicament parlant.

l'evolució de l'íbex 35 els darrers mesos

PRESSUPOSTOS DE VENDES EN TEMPS DE CRISI: UNA REGLA APROXIMADA.

PRESSUPOSTOS DE VENDES  EN TEMPS DE CRISI:  UNA REGLA APROXIMADA.

Moltes empreses tanquen i fer pressupostos de vendes es fa molt difícil. En general l’elaboració de pressupostos té una base històrica. Si fa 2 anys vàrem vendre 90 ,i l’any passat 100.. quan vendrem aquest any? .. la resposta més obvia fora..110¡. Aquest raonament és  cert quan els entorns són estables, fent un símil nàutic, quan es navega amb vent constant i favorable.

Què passa quan les condicions són canviants? Que les eines de pronòstic són poc útils, especialment les endivinatòries (inclosa la Macro i la Microeconomia). Conèixer el futur dels fenòmens socials de forma quantitativa és fa sovint molt difícil.

La natura del negoci determina el pressupost. La crisi no afecta a tothom per igual. Parlem de sectors. Per començar, el  sector serveis té unes característiques diferents:  per exemple, les companyies de telefonia no perdran gaire facturació ni  tampoc el establiments turístics ( en aquest cas determinats molt per l’entorn mundial en millor situació que el nostre) o  el sector sanitari o els centres educatius, incloses les escoles de negocis.

Per a qualsevol  empresa del sector industrial multipliqueu totes les xifres per 0,80 i us equivocareu poc. Pressupost de vendes  del 2010?:  el 80% del màxim, que pot ser es va assolir el 2007. Per què aquest valor? Perquè el creixement de l’economia dels darrers anys era fals, estava inflat  artificialment per l´ efecte de  la bombolla  financera- especulativa. L’ índex de producció industrial va variar del +5%  el 2007 fins el -25% el 2008 segons l’ Institut Nacional d’Estadística i va repuntar fins el -10% el 2009. Aquests 15 punts, amb un factor de seguretat donen el factor corrector del  80%.

Amb aquesta premissa, és fàcil calcular en quina quantitat s’ha de reduir les despeses per continuar tenint “certa rendibilitat” o com a mínim “viabilitat” ( subsistència) de les activitats empresarials. La reducció de despeses és gairebé sinònim d’acomiadament- ERO. L’increment d’atur és conseqüència  de l’aplicació del factor corrector.

L’excepció a  aquesta regla és l’immobiliari: es trigarà 5 anys en pair els habitatges construïts així que, el número d’habitatges nous el 2010  serà del 20% del màxim , uns 120000 a tot l’Estat.

Sembla arbitrari aquest factor corrector? És un promig estadístic, no més fals que les previsions macroeconòmiques. Naturalment, els gestors de les empreses saben o haurien de saber fins quin punt la seva realitat es afectada per la crisi i no realitzar pressupostos voluntaristes o declaracions de desitjos.

LIDERATGE SITUACIONAL: CARRETERO LAPORTA

LIDERATGE SITUACIONAL

La teoria clàssica d’organitzacions  explica que davant una crisi, és més important la resolució que la unanimitat, el  consens o la majoria. Què faríeu  si hagués una via d’aigua en un vaixell? Una assemblea per decidir si cal taponar-la? O qui ho ha de fer?. Suposo que algú amb sentit comú diria, que “qui tingui més experiència o capacitat  ho faci”.

La situació catalana actual  és molt semblant  a la descrita, el que passa és que molts viatgen dins el Titanic i no se’n adonen que s’ enfonsa.

Qui són les persones més adients per sortir de la crisi de país?  El Sr Carretero vol portar bons “taponadors” de vies d’aigua i el Sr Laporta ho és. El President de l’ entitat catalana més universal, que més triomfs ha aconseguit en menys temps i millor imatge del club projecte és un bon candidat a la Presidència de la Generalitat. Ja vàrem comentari fa molt mesos, abans de que el Sr Laporta insinués la seva intenció política.

El Sr Laporta no és sempre políticament correcte, cosa que personalment valoro molt. Estic fart dels correctes que fan demagògia. Cal algú que li digui a les coses pel seu nom independentment de que siguin populars o no.  El Sr Laporta ho fa.

Finalment hi ha aquells que es queixen de la seva imatge, del seu ego. Sincerament, la seva vida privada és seva i no l’amaga com fan altres molt hipòcrites. A tots aquest crítics els hi recordo  que una “farra” amb aquest senyor  deu ser molt terapèutica i probablement molts crítics  amb moral no  victoriana envegen la seva actuació.

I si el ego se li escapa, ja cercarem un terapeuta. És un element  associat de forma natural als polítics i majoria de personatges públics,  aquest “descontrol” de la personalitat. Siguem pràctics, no ens cal un líder virtuós, sinó efectiu, que no s’amagui darrera la demagògia,  que sàpiga envoltar-se de gent vàlida i amb projecció mundial.

Jo recolzo  el Sr Carretero, totalment.

LLIBERALISME RADICAL , CONSEQÜÈNCIES PERILLOSES.

LLIBERALISME RADICAL , CONSEQÜÈNCIES PERILLOSES.

Algun economista molt lliberal ha indicat que per a sortir de la crisi cal generar més riquesa o cobrar menys. Obvietat a banda, això és un reduccionisme perillós.  Generar riquesa és l’ideal i per això calen micro economistes, emprenedors i no macro economistes. En quant al sous, no tothom cobra igual.  Reduir el sou un 20% no té el mateix efecte quan es guanyen 6000  € mensuals que quan s’ingressen 1000. Hi ha una línia de dignitat i pobresa.

El mercat laboral  s’autoregula i molts sous han baixat. De fet molta gent  ha passat a sou zero, o sigui  a l’atur.

El problema és la quantitat de gent  que cobra i no aporta valor, alguns d’ells funcionaris. Molts funcionaris són imprescindibles, com els sanitaris i els docents però la multiplicació de les administracions, central, autonòmica, local amb els ajuntaments, consells comarcals i ara, les vegueries, els polítics, parlamentaris, assessors, exèrcits a l’ Afganistan ,etc suposen un cost que aporta poc valor i molt de cost. Aquí si que es pot aplicar l’anàlisi de rendibilitat.

No baixem sous de forma indiscriminada, analitzem si un lloc de treball aporta valor i si no ...

Ja sé que aquest anàlisi no és popular ni populista però jo no he de guanyar cap elecció  i puc dir algunes veritats i obvietats.

LA BOLA MÀGICA XI: LLUITAR SI, PERÒ PER A QUÈ, QUI I ON?

Hi ha força moviment aquest dies. L’atur continua pujant encara que la velocitat de destrucció sigui menor. El Govern espanyol ha assolit un record del 11,4% de dèficit superant les hipòtesis més pessimiste. Com per a ser europeu cal un dèficit igual o inferior al 3%, s’ha d’augmentar els ingressos i/o reduir les despeses.. Difícil. Per incrementar els ingressos s’han de recaptar més impostos. Els indirectes que graven el consum  poden augmentar si ho fa el consum ( impossible durant molt de temps donada la situació econòmica i financera de l’Estat espanyol) o pujant el tipus percentual (bàsicament, el tipus d’IVA). El Govern  ho farà .  Clar que això augmentarà  el preu final que haurà de pagar el consumidor, baixant el consum  perquè no es pot gastar més del que es té, sigui el preu del bé o l’impost.

I què dir dels impostos directes (renda i patrimoni i benefici d’empreses). Si cada cop queden menys empreses pujar els impostos sobre beneficis no ajuda gaire a la seva sostenibilitat. Si les persones i famílies tenen menys ingressos, hauran de pagar menys, excepte les macro rendes de les grans fortunes que ja sabem què fan...

I què dir de la reducció de Despesa Pública? Les pensions, la despesa sanitària, l’educació, les prestacions de l’ atur, els interessos del Deute Públic i les nòmines dels  milions de funcionaris (incloent personal sanitari i docent, els menys funcionaris dels funcionaris) signifiquen una gran part del pressupost de l’Estat i hi ha poc marge de maniobra, excepte a) pagant  menys als pensionistes b) retardant el pagament de les pensions de jubilació c) co-pagant la sanitat (despesa farmacèutica) d) pagant menys al aturats.

En certa forma aquestes  opcions han estat posades en marxa : es pugen les pensions però s’augmenten les retencions,  es retarda l’edat de jubilació i fa temps s’ha aplicat el copagament farmacèutic.

La cinquena opció és el No finançament a les autonomies. Jo no tinc clar quants diners rebrà realment Catalunya. Probablement sortiran notícies contradictòries als diaris per a confondre al ciutadà.

Però tot això no arregla el problema d’aquest país. La solució és generar riquesa “sostenible”  i aquest Govern no sap crear l’entorn per fer-ho.  Tampoc crec que entengui què vol dir “sostenible”. I el PP, amb el Sr Aznar i el Seu ministre Sr Rato varen permetre que les entitats financeres sobrevaloressin   els immobles, donessin préstecs  per comprar vehicles de luxe  i varen permetre l’entrada de milions d’immigrants mal pagats, gens integrats en molt casos, que ara “floten” en el marasme que tots aquest irresponsables han creat afegint un problema i  un  debat sobre l “empadronament”  totalment hipòcrita.

A propòsit, el Sr Rato va passar de Ministre d’Economia a Director General de FMI i ara a President de Caja Madrid sense l’oposició  efectiva del “otro hijo de puta” (segons la nomenclatura de l’Esperanza Aguirre, senyora  amb una pijeria només superada per la seva ambició i “mala llet” patològiques). Hem de suposar que aquesta entitat tindrà molts beneficis. Però qui és realment aquesta entitat? Deu ser magnífic dirigir una entitat financera sense propietari, a anys llum de l’esperit que les va crear (ajudar als impositors) que han quedar substituïts pels impostors. Els impostors es deixen ajudar.

El panorama futur és alarmant : o bé ens governen incompetents o  aprofitats peperos (que tenen més pedigree, descendents de  hiper conservadors franquistes, amb universitat pija) o socialistes ( alguns reclutats en els grups anteriors o bé entre els  afamats de llarg termini) ...

Què es pot fer a nivell individual? Què pot fer cada ciutadà? Al meu entendre l’estratègia depèn  de l’edat, la formació i la fortuna  personal.

Si tens fortuna personal no la malgastis però  “carpe diem”, directament. A fi de comptes aquest país té bon clima i amb diners es viu bé.

Si ets jove, format , gasta poc, comparteix les despeses  amb els amics, ves-hi  de lloguer i no de compra  ( de fet no podràs plantejar-t’ho ) quedat a la llar familiar, sense formar una família amb descendència. És molt car, especialment el divorci.  Les estadístiques parlen d’un 80% de trencament dels matrimonis. Si algú pensa que sóc pessimista o negatiu , que parli amb qualsevol  jove no qualificat menor de 30 anys i escolteu el que diu o mireu què fan els caps de setmana, el consum d’alcohol i altres drogues.

Si ets jove i molt qualificat en carreres tècniques i científiques, busca un altre país  on es valori el coneixement, la ciència i la tecnologia. Potser podràs formar una família i venir de vacances.  El perill es que no coneguis a ningú quan tornis.

Si ets madur, amb poques obligacions familiars, enhorabona . Carpe-diem , exercici, salut, hobbies, cultura i relacions. No et cremis lluitant per aquest país. No té futur. S’ha acabat. Game over. Què vols canviar? Fer un altre partit polític? Encara no has entès que la política és una forma de vida per a vividors incompetents/ ambiciosos? (no ho dic jo sol, sinó les enquestes socials que consideren als polítics con el tercer problema més seriós). Teniu algun dubte?:  Ja heu oblidat a l’Aznar, en Felipe González  i el mal que varen fer?

I en clau catalana què ha fet en Carod Rovira, l’esperança nacionalista,  amb les seves ambaixades, la seva  macro casa a Tarragona, “l’endoll “ del seu germanet  que recorda al del Sr Guerra  els anys 80? Per què no ha trancat el tripartit quan Catalunya no ha tingut el finançament promès/decidit pel poble? I què del nostre Cap d’Escolta, president del Parlament i dels seus cotxes “tunejats” ..  I abans, d’en Colom, dels seus deutes “pagats” per en Millet, i de la Sra Rahola, ara reciclada a folklorico tertuliana. 

Catalunya és una ficció  que només queda a la ment dels romàntics. Des de la batalla de Muret al 1213 tot ha estat davallada, sense conya. Els valors tradicionals catalans, l’esforç, l’estalvi,  són patrimoni d’una minoria  colonitzada per valors aliens, diluïda dins la mediocritat celtibèrica. I els personatges com els Millet, les Prenafetas, els Alavedras.. han estat “la puntilla”. I què dir dels Pujol, dels Roca,  que aparentment han fet tant per Catalunya  i que són co- responsables de la manca de finançament i del nostre gris futur?

Poca cosa més puc afegir.  Crec que aquesta secció, la bola màgica, serà repetitiva en el futur. Quan les coses es fan tan malament com s’han fet durant  400 anys (no sobre cap zero) i hem deixat que es facin, abdicant en irresponsables, lladres, mentiders i manipuladors,  la solució és a molt llarg termini i francament,  no crec que hi hagi cap solució per aquest maleït país. Abans teníem al dictador com a explicació però fa 35 anys que va morir.. quina excusa hi ha ara?

He arribat a la indiferència, el passotisme, el menyspreu  envers les institucions polítiques, socials, pseudo democràtiques. Només crec en algunes persones, triades individualment. I en mi mateix.  Quan no quedi ningú més , em semblaré en el John Lennon, quan era viu, realment viu.

VIC SI ,VIU NO

VIC SI VIU NO.

VOT IMMIGRANT CONDICIONAT (VIC).

Aquests dies hi ha hagut molta polèmica sobre el vot dels immigrants. És evident que tothom té drets i quan una persona està arrelada a un país sembla lògic que pugui expresar la seva opinió a les urnes.

Aquesta és la qüestió fonamental: què vol dir "arrelat"? Portar un cert número d’anys vivint al país?. Parlar l’idioma? Conèixer, compartir i acceptar l’estil de vida del país d’adopció? Participar de la vida social enlloc de viure en ghettos?

Aquests aspectes són de difícil valoració, però crec molt pitjor no fer-ho i permetre que tothom voti simplement perquè “viu en un lloc". Aquest criteri és demagògic i pot portar rèdit polític (votants) especialment a l’esquerra no nacionalista que vol un model no català. Potser cal mirar què fan països demòcrates del nostre entorn....

Sí al vot immigrant condicionat (VIC), no al Vot Immigrant Universal (VIU). Cal posicionar-s'hi pel nostre futur.

L'EFECTE PAPALLONA

LA NOSTRA VIDA ESTÀ PLENA DE PAPALLONES

A començament d’any tothom fa propòsits de canvi i penso que és molt positiu. De tota manera la realitat ens recorda el paper de l’atzar a la nostra modesta existència. Milers de petits fets que canvien la nostra vida,alguns de forma intrascendent i altres de forma dramàtica: la trucada telefònica que ens entreté i ens fa perdre el taxi , arribant tard a l’aeroport i perdent un avió que té un accident. Aquest fet es coneix com l’efecte papallona i és prou conegut.

L’efecte papallona té un altre significat: la suma de petits fets minúsculs que sumats fan un munt. Alguns deguts a l’atzar i altres estudiats a fons. Hi ha molts exemples patents a la nostra vida, minúsculs, però que agregats són rellevants. Us poso uns quants: quan he presentat la declaració anual d’IVA telemàticament , l’Agència Tributària no l’ha acceptada. Després de revisar les dades mil cops i parlar amb 3 experts, la raó era que el nom donat al fitxer tenia espais en blanc i el sistema no ho accepta. Això no passava amb la declaració de l’any 2008.

Conseqüències: 10 minuts al telèfon 901 i no precisament a preu de tarifa plana ( la connexió amb Skype que comenta Hisenda no està activada).

Aquesta deficiència addicional generada per Hisenda de forma involuntària pot multiplicar els ingressos de Telefònica enormement, si multipliquem pel número d’usuaris que la poden patir si deixen espais en blanc en la nom del fitxer que Hisenda recull.

De sobte, me ‘n recordat de la quantitat de papallones que ens envolten a tots. Ni ha tantes que ningú no les veu.. Voleu exemples?: els peatges a les autopistes catalanes amb la recaptació milionària, els cèntims carregats als comptes corrents per gestions gairebé inexistents, el pes del cartró i els embalatges a les botigues d’aliments pagats a preu de menjar, el sobrepreu del kilo de fruita per l’intermediari en lloc del pagès, els imports fixos del rebut de l’aigua, el gas i l’electricitat, les barres de pa de ½ kg que pesen 400 gr, les zones verdes i blaves de parking (sense transport públic alternatiu en molts casos).

Aquest tipus de papallones són autèntics depredadors, paràsits, enemics de la gent però acceptats per tothom. Ens hem acostumat a ser hostes i ja no protestem. La nostra sensibilitat a les papallones ha disminuït enormement. Alavedres, Prenafetes, Muñoces ( el de Santa Coloma i l’andalús) i Millets belluguen les seves ales i produeixen tempestes i huracans però ja no notem l’aire. Uns quants calerons a compte del que robaren i al carrer. Ningú no en parla d’ells.

Dins aquest context, no ens ha d’estranyar les papallones dialèctiques, els polítics que diuen que no convocaran eleccions si el Tribunal constitucional ens retalla l’Estatut, que els són molts seriosos i faran la seva feina. Aquestes papallones semblen més aviat rates pinyades però tampoc els veiem.

Estem insensibilitzats, adormits, anestesiats, plens de torrons i alcohol. I les papallones, les rates pinyades i la resta rient i multiplicant-se.

MENYS MORTS PER ACCIDENT DE TRÀNSIT, ALCOHOL I VEHICLES CAMUFLATS

Bona notícia.: un descens del 13% respecte al número de morts per accident de trànsit respecte l’any 2008. Les dades són encara més impressionants si tenim en compte el número de vehicles : l’any 1964, amb 2 milions de vehicles, van haver 1997 morts (1000 morts per milió) I actualment, amb 31 milions i 1897 morts, la taxa és de 61 morts/milió.

Hi ha gent que es queixa de la baixa taxa d’alcohol permesa, 0,20 gr/litre. Molts bevedors habituals diuen que ells “controlen”. Mostren una lamentable manca de maduresa i responsabilitat. Els accidents obeeixen a una sèrie de causes : alcohol, velocitat inadequada, estat de les carreteres, climatologia i estat del vehicle. Eliminar factors de risc “controlables”, tals com l’alcohol i l’excés de velocitat, redueix el número d’accidents i això és una veritat incontestable , confirmada per l’Estadística ( una Ciència) i no l’opinàtica, tan habitual a la política i l’ Administració. És cert que 120 Km/hr a algunes autopistes pot semblar massa baix però la llei és útil en qualsevol cas i ja sabem que de fet 120 són 129 a la pràctica..

Un altre tema és la presència de vehicles de trànsit camuflats que permeten la infracció i la multen. Si l’objectiu és evitar la infracció ( i possible accident), la clara identificació dels vehicles de trànsit és efectiva com a dissuasori . Si l’objectiu és recaptar impostos, que amaguin tots els vehicles però serà una clara mostra de cinisme i d’incoherència amb la reducció d’accidents.

En qualsevol cas, controlem l’alcohol i la velocitat. Si algú ha de conduir que no begui i si veu, que no condueixi i si no pot deixar de beure, que si faci mirar per un especialista, que no pretengui que canviïn una de les poques legislacions que és efectiva perquè “ell (o ella) controlen quan beuen”.

És evident que l’estat de les carreteres és un altre factor a corregir i si es fomentés l’ús del tren ( puntual i freqüent) encara hi hauria menys accidents i menys contaminació. Lamentablement la inútil i retòrica Llei de Sostenibilitat Econòmica no recull aquests aspectes.

EL PRINCIPI D’IRRESPONSABILITAT I ELS INNOCENTS .

Les típiques bromes dels innocents estan desapareixent. Té la seva lògica perquè poca innocència ens queda. Malgrat això , la Generalitat i el Govern espanyol ens han fet una innocentada : la gestió de rodalies ha quedat transferida a la Generalitat, excepte els trens i les vies¡¡¡¡¡¡¡¡.

Quan hi hagi una queixa per retard, ens haurem de queixar a la Generalitat, que dirà que lamentablement no gestiona les vies ni els trens, només les queixes.

El Govern espanyol i la Generalitat han aplicat el Principi d’Indeterminació de Heisenberg, que implica no poder determinar simultàniament la posició i la velocitat d’un electró . L’electró s’escapa . Aquest famós principi de la Física Quàntica ha estat estès a l’àmbit polític i s’hauria d’anomenar el Principi d’Irresponsabilitat Montilla- Zapatero. En el cas de rodalies no sabem qui té la pilota. Aquest nou Principi diu ” és impossible determinar la responsabilitat de la Generalitat i del Govern espanyol en el tema rodalies”.

Suposo que la gestió dels bars i dels w.c. seran la gran prioritat de la nova gestió transferida. Veient com van les coses, la Generalitat tindrà molta feina, especialment amb els w.c. .Els soferts usuaris els haurem de fer servir cada cop més. Estaran prou nets? Oferiran la garantía sanitària suficient?. Hi haurà paper o aplicant la llei de Sostenibilitat mancaran els rotllos per a no deforestar?.

Tal com van les coses em sembla que haurem de fer les nostres necessitats a casa perquè ni els w.c. estaran ben gestionats. Aplicant la lògica ,si cada país té el Govern que es mereix i aquest Govern ens dona aquests serveis, vol dir que nosaltres tenim els w.c. i les rodalies que ens mereixem.

Bé, vaig a dinar perquè he de sortir en cotxe i pagar el peatge de la “meva autopista” catalana. En aquest cas, no s’aplica el Principi d’Irresponsabilitat Montilla Zapatero. Tot està molt determinat : “si ets català, paga i calla”.

LA LLEI DE SOSTENIBILITAT DE L’ECONOMIA III

Finalment arribem a la Ciència I Tecnlogia, al capítol VI¡¡¡¡

CAPÍTULO VI

Ciencia e innovación

Sección 1ª

Transferencia de resultados en la actividad investigadora

Artículo 63. Titularidad y carácter patrimonial de los resultados de la actividad investigadora ..

1. Los resultados de las actividades de investigación, desarrollo e innovación a las que se refiere el artículo anterior, así como el derecho a solicitar los títulos de propiedad industrial adecuados para su protección jurídica pertenecerán a las entidades cuyos investigadores los hayan obtenido en el ejercicio de las funciones que le son propias

Està clar, oi?. Quan treballes per a una entitat, aquesta és la propietària de la feina feta.

Ara que tot sembla clar , ens diuen que els drets es poden transmetre, cosa que ja sabíem

Artículo 64. Aplicación del derecho privado a los contratos relativos a promoción, gestión y transferencia de resultados de la actividad investigadora.

1. La transmisión a terceros de derechos sobre los resultados de la actividad investigadora a que se refiere el artículo anterior requerirá la previa declaración, por el titular del Ministerio a que esté adscrita o vinculada la entidad investigadora, o por el órgano competente de la Universidad, de que el derecho no es necesario para la defensa o mejor protección del interés público.

2. La transmisión se regirá por el derecho privado, en los términos previstos por esta Ley y las disposiciones reguladoras y estatutos de las entidades a que se refiere el artículo 60, aplicándose los principios de la legislación del patrimoniode las Administraciones Públicas para resolver las dudas y lagunas que puedan presentarse.

Què té a veure tot això amb la sostenibilitat econòmica?. Quin valor econòmic té aquesta “cessió” a terceres parts?

5. En todo caso, la transferencia o cesión de uso a terceros de los derechos sobre estos resultados se hará con una contraprestación que corresponda a su valor de mercado.

Com es fixa el valor de mercat? Habitualment el que les dues parts estiguin disposades a pagar i cobrar. O potser s’anomenarà una altre Comissió per a fixar el valor de mercat?. O algun “acord extra oficial”, del tipus adjudicació de llicències de telefonia mòbil?

De tota manera, no sabem encara de quines activitats de recerca ni àrees prioritàries s’està parlant.. De moment repartim la pell de l’os.. I l’Administració vol la seva part..

6. Cuando la enajenación se efectúe a una entidad privada deberá preverse, en la forma que reglamentariamente se determine, la inclusión en el contrato de cláusulas de mejor fortuna que permitan a las entidades públicas recuperar parte de las plusvalías que se obtengan en caso de sucesivas transmisiones de los derechos o cuando debido a circunstancias que no se hubieran tenido en cuenta en el momento de la tasación, se apreciase que el valor de enajenación del derecho fue inferior al que hubiera resultado de tenerse en cuenta dichas circunstancias.

Això en el supòsit de que l’Administració Pública generi tecnologia però retallant el pressupost d’aquest trist Ministeri de Tecnologia en gairebé 800 Milions d’euros l’any 2010, no crec que hi hagi molta transferència.

L’Estat vol ser soci d’aventures empresarials i la llei deixa la porta oberta.

Los Organismos Públicos de Investigación, previa autorización de los Departamentos Ministeriales a que estén adscritos, las Universidades y los demás agentes incluidos en el ámbito de aplicación de este capítulo, podrán participar en el capital de sociedades mercantiles cuyo capital sea mayoritariamente de titularidad privada y cuyo objeto social sea la realización de alguna de las siguientes actividades:

Bona idea sobre el paper . Cal veure com s’aplica a la pràctica: en quin moment s’incorporen les entitats investigadores?. Quin percentatge màxim tenen i quina és la seva aportació tan econòmica com tecnològica?

La gran incògnita persisteix: quines són les àrees /sectors de desenvolupament?quins recursos humans i tècnics es posaran en marxa?. Primer, impliquem les universitats:

Universidad, investigación y transferencia

Artículo 69. Objetivos en materia universitaria La contribución del sistema universitario a la implantación de un modelo económico basado en el conocimiento y la mejora de la innovación se basarà en la consecución de los siguientes objetivos:

a) Promover la competitividad e internacionalización de las universidades mediante la modernización de sus infraestructuras.

b) Incentivar la productividad científica y la transferencia de conocimiento ytecnología e innovación, en todas las ramas del saber

Però, això ja ho feien des de l’Edat Mitjana ¡¡¡ i ara és llei?.

Alguna cosa ha canviat : les Universitats entraran en competició i es crearà un Campus d’Excel·lència Internacional (denominació molt en la línea d’aquest Govern).

Artículo 70. Competitividad universitaria

1. El Gobierno, en el ámbito de sus competencias y en el marco de la Estrategia Universidad 2015, promoverá la competitividad de las universidades españolas y su progresiva implantación en el ámbito internacional, mediante la mejora de la calidad de sus infraestructuras y su agregación con otros agentes y actores, públicos y privados, que operan en la sociedad del conocimiento. Estas iniciativas se articularán a través del programa Campus de Excelencia Internacional.

2. En el marco de este programa, el Gobierno, a través del Ministerio de Educación, priorizará aquellos proyectos que persigan las siguientes finalidades:

a) Generar campus universitarios altamente competitivos de reconocido prestigio internacional y con un elevado nivel de diferenciación, al potenciar sus fortalezas y actividades más excelentes.

b) Fomentar Campus donde exista una mejor investigación, transferencia de conocimientos y especialización. Se potenciarán la mayor especialización y diferencias dentro de los mismos.

c) Promover la agregación de instituciones que elaboren un proyecto estratégico común y desarrollen un entorno académico, científico, emprendedor e innovador de calidad.

d) Mejorar las infraestructuras universitarias, en general, y las relacionadas con la investigación e innovación, en particular.

e) Generar un alto nivel de prestaciones de servicios públicos dirigidos a la comunidad universitaria, promoviendo un nuevo urbanismo que tenga en cuenta también mejoras energéticas y medioambientales.

f) Concentrar en un mismo espacio urbano o periurbano los centros docentes, los servicios de apoyo, unos entornos y servicios que fomenten el desarrollo sostenible medioambiental, social y económico, y la residencia de estudiantes, profesores, investigadores, de institutos de posgrado con vocación internacional.

g) Potenciar la cooperación al desarrollo, configurando los Campus de Excelencia Internacional como espacios de socialización, transmisión de valores humanos y de garantía de la igualdad de oportunidades, igualdad de género, y la plena integración de las personas con discapacidad

h) Incorporar fórmulas flexibles de organización del trabajo, es decir, la asunción de medidas que permitan conciliar la vida personal, familiar y laboral.

I això com ho faran si retallen el pressupost per a la recerca?

Per una altre banda, si es vol conciliar la vida familiar, una recomanació : teletreball, càmera web per a controlar el treball a domicili ( és una mica paranoic i no cal, el que importa és la feina ben feta i a temps) , processos administratius mitjançant internet i poc desplaçament en vehicles. Això si que és sostenible.

En aquest sentit, quan es parla de la reducció de les emissions de CO2, el fet de que milions de persones poguessin treballar des de casa seva part del seu temps laboral aprofitant internet, reduiria dràsticament les emissions de gasos contaminants.

Artículo 97. Objetivos nacionales en materia de ahorro y eficiencia energética y energías renovables

1. Se establece un objetivo nacional de energías renovables del 20% en el consumo de energía final bruto en 2020, que deberá alcanzarse con, al menos, el 10% de energías renovables en el consumo del sector transporte.

El segon paràgraf és pura retòrica:

2. Del mismo modo, se adoptarán las estrategias y las medidas necesarias para lograr un objetivo general de reducción de la demanda de energía primaria, sobre el escenario tendencial en ausencia de políticas activas de ahorro y eficiencia energética, coherente con el objetivo establecido para la Unión Europea del 20% al 2020 y con los objetivos de reducción de emisiones de gases de efecto invernadero asumidos por España.

Tot aquest redactat ho signava el mateix Don Luis de Góngora y Argote