OBAMA PREMI NOBEL

OBAMA PREMI NOBEL

És una broma de mal gust que desacredita els Premis del penedit inventor de la dinamita.

La historia de la civilització mostra que els caps d’Estat es deuen als seus ciutadans i han “d’assegurar la pau “ ( o conservar el poder) amb exercits i armament. El Sr Obama és el líder de la nació més armada del món, exportadora d’armes a països tan beligerants com Israel . El Sr Obama ha d’enviar tropes a l’Afganistàn , ha de lluitar contra Al Quaeda, tenir míssils, tancs, avions, destructors. Potser no li agrada però el càrrec ho exigeix.. Evidentment aquesta realitat és incompatible amb el Premi Nobel de la Pau.

Els discursos del Sr Obama són eloquents, inspirats , pronunciats amb una veu profunda i sincera. Però el Sr Obama ha d’aconseguir que els Estats Units controlin el món.. amb armes.
La Pau és un altre cosa. En Vicenç Ferrer en sabia molt d’aquest tema. Ara és mort i no li poden donar cap premi. Ell no va comprar, ni fabricar, ni disparar, cap missil. Va procurar cuidar els més desfavorits. Això és la pau. Per què no li varen donar amb ell aquest premi?

Suposadament els premis tenen un reconeixement a una tasca profunda, llarga, efectiva, trascendent. El Sr Obama té més bones intencions (o al menys les verbalitza) que molts polítics, vol emprar la diplomàcia però a Palestina el problema segueix. A Afganistan, hi ha una guerra sense fi amb l’excusa o explicació d’Al Quaeda i els talibans. El Sr Obama no ha millorat el mon.

Si algú volia desacreditar la credibilitat dels Premis Nobel ho ha aconseguit. Si li volen donar un Premi al Sr Obama , el més adient fora el Nobel de les Intencions i dels Propòsits. Ja sabem que l’ infern (que sembla que no existeix) està ple de bones intencions. Però la Pau és massa seriosa per a fer broma.

LA NETEJA

Tothom està esparverat pels darreres escàndols financers, politics i socials. Jo, com sóc una mica catastrofista considero que cal fer net abans de començar. Tos aquests fets són símptomes de la societat malalta i encara hi ha molt més.

Per començar, el finançament dels partits és una hipocresia. El problema no és que els partits tinguin aportacions particulars. La qüestió és saber qui les fa, l’ import, què es fa amb aquests diners i evitar el tràfec d’influències, fer servir les aportacions com a inversió per obtenir favors futurs, costum molt habituals els darrers anys. La política espanyola i la catalana estan plenes d’aquesta hipocresia. Fins que no es prenguin les mides esmentades no farem net.

La qual cosa ens porta a la següent qüestió. És impossible que les actuals partits polítics amb els personatges ( no els puc anomenar líders) que els manipulen (enlloc de dirigir-los) resolguin els múltiples problemes de la societat. Ni poden si saben ni volen.

A Catalunya tenim dos esquelets del passat : CiU i ERC. Com els que ens sentim catalans som minoria necessitem una veu nova amb regles noves. Partit polític sí, però a més a més amb unes premisses:

a) Catalanisme universal i projectat en el futur abans de res. Rafael de Casanovas fa molt anys que està mort. Jordi Pujol és el passat. D’ERC millor no parlar.

b) D’ampli espectre polític (el que en nomenclatura obsoleta s ‘anomena “esquerres i dretes”).

c) Amb vocació de lobby, grup d’influència capaç d’assolir resultats que tothom sap són convenients i necessaris.

d) Que deixi els debats ideològics i tingui sentit pràctic.

e) Que treballi per projectes concrets: energètics, mediambientals, educatius, sanitaris i assistencials, empresarials, de transports, d’oci, de relació amb els altres països.

Em sembla molt bé que el Sr Laporta faci política. Al cap i a la fi “el Barça és més que un club” i en aquests moments em sento més representant per aquesta entitat que per cap altre. El Barça exporta un model de país amb el que m’identifico. A més a més, els espanyolistes també fan servir les seves entitats esportives com a portaveu polític i mitjà de difusió propagandístic.

Finalment, els catalans hem de millorar la nostra autoestima. D’això en parlarem en un altre article.