QUÈ S’HA D’ENSENYAR A LES ESCOLES?:

Dr Jordi Delcor.

El model educatiu actual s’ha estès a centenars de milers de nens i això és una clara millora en comparació amb situacions anteriors . Però , quina és la qualitat d’aquesta educació ?

L’informe Pisa assenyala que els estudiants espanyols ( i catalans) tenen pitjors qualificacions en llengua i matemàtiques que els sues companys europeus. Això indica clares deficiències en el sistema.

Cal millorar els coneixements del propi idioma i dels estrangers, especialment l’anglès.
La baixa puntuació en Matemàtiques il·lustra que els joves tenen dificultats i/o manca d’interès per aprendre-les. L’anàlisi racional mostra que els possibles factors són les limitacions naturals en intel·ligència i la pedagogia deficient : les matemàtiques poden generar curiositat i interès despertant la intel·ligència dels joves però això requereix professors competents i motivats, dues qualitats escasses.

Els idiomes s’ensenyen de forma avorrida. La única forma d’aprendre un idioma és mitjançant una immersió en situacions reals : menjar, veure la TV, agafar el tren, veure un partit de futbol..... Els mètodes pedagògics han de canviar per incloure a la gran majoria d’estudiants.

També s’ha de cultivar la memòria. De forma útil, relacionant fets que és la forma com no s’obliden les coses.

Internet ha creat un sistema de “copiar “ “desar” els treballs amb una estètica impressionant però amb poca assimilació.

L’Acord de Bolonia intenta desenvolupa un sistema educatiu on els alumnes aprenguin, comprenguin, analitzin, avaluïn, creïn . Magnífic, però això s’ha de començar des de l’escola.

Òbviament el perfil dels professors ha de canviar . S’haurien de reciclar però és aquesta una de les prioritats dels polítics? Això requereix un model, una estratègia, uns objectius, una voluntat , uns recursos... No hi són.

Els factors d’entorn no afavoreixen l’aprenentatge : pares ocupats i poc dedicats als fills, que prefereixen donar diners (els que poden) a discutir o oferir alternatives, la TV, Internet, els mòbils, les discoteques.... poc temps per llegir, estudiar, pensar.. molts elements distractors. Cal esmentar que els buits emocionals que generem els progenitors queden substituïts per relacions no sempre convenients dels fills ....

La TV i la societat en general ofereix un sistema d’èxit populista fàcil , relacionat amb la fama que és una escola de fracàs per a molts. La immensa majoria no serà famosa.

I què queda per a ells? El cult al físic, a la imatge, a l’eterna juventut, són fonts futures de frustració, superficialitat. La pèrdua de valors i substitució per altres purament consumistes i generadors de més ansietat i el desig de consumir més en una roda infinita...

La publicitat incita a consumir allò que no es té i a envejar a qui ho té, obligant els pares a donar els diners perquè els fills no se sentin “marginats” o exclosos del grup.

I tot sense esforç, amb una baixa resistència a la frustració ... De sobte les crisis, els sous baixos, la competència extrema per treballs de baixa remuneració i moltes vegades amb alta exigència..

Això és la base per una generació amb una percentatge elevat de joves insatisfets, delinqüents, marginals, adictes a les drogues que transmetran aquests models als seus fills. Només cal mirar les sèries yankees de TV.

Es davant d’aquesta situació que els pedagogs han de desenvolupar programes educatius atractius. Però fóra injust donar-los- hi tota la responsabilitat amb ells. Els pares i la societat tenim molt a dir. I no ho fem perquè els mecanismes que suposadament han de fer-ho, els partits polítics, no ho fan. Estan massa entretinguts jugant al poder.

Finalment, hi ha un àmbit que no ha estat tractat gairebé mai als sistemes docents i que és la clau d’un sistema educatiu i d’una societat sana : l’educació emocional.

Es tracte de crear sistemes per reduir la tensió i l’estrès dels joves i futurs adults , per controlar el comportament i redirigir les emocions i els conflictes laborals, de parella, amb les fills, per millorar l’autoestima, per ser capaç de viure millor les situacions problemàtiques, per no avorrir-se, per estar bé amb un mateix, per no necessitar consumir sense límits. Tot això es pot ensenyar i es pot aprendre però , interessa?

Tenir una societat amb persones amb les habilitats anteriors equival a tenir gent madura, equilibrada, responsable i menys manipulable. En el sistema econòmic en el que vivim tot això no és convenient. O sigui que seguirem desenvolupant la cultura del VICI enlloc de la cultura de l’OCI.