Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris XAVIER SALA I MARTÍN. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris XAVIER SALA I MARTÍN. Mostrar tots els missatges

dimarts, 10 de febrer del 2009

el quixot està viu

El Quixot , chauvinisme i altres formes de nacionalisme

El Govern francès aportarà 6500 milions d’euros a la indústria de l’automoció amb la condició de que no hi hagin més acomiadaments. Quan les coses es posen difícils surt l’ instint de conservació . Cada país protegeix el que és seu. Per cert, en el nostre país què es pot protegir? Suposant que ho sàpiguen , ho faran? Ens queda el turisme i les neurones però aquest país mai ha cuidat massa la intel·ligència , per què ho haurien de fer ara?. Més fàcil endeutar-se i fer voreres, com al Japó durant 20 anys.

El Govern Central espanyol donarà 800 milions d’euros per l’ esmentada indústria automobilística .. xavalla ... La SEAT ha estat capaç de vendre molts IBIZAS a Alemanya (potser efecte de la nostàlgia de les “festetes” de l’ illa , de la competitivitat del vehicle o de la subvenció del govern alemany per protegir el medi ambient ).
El somni ( malson?) de la globalització, és a dir, la lliure circulació de capitals, persones i mercaderies sense restriccions aranzelàries (bé, només les que beneficien als EUA) s ‘ha acabat. Com deia en John Lennon, “the dream is over”. A l’hora de la veritat tothom protegeix el que és seu i se salta els discursos visionaris i les filosofies més avançades, excepte aquí ...

Per cert, qui estava interessat en la globalització? Les grans multinacionals i els bancs que augmentaven els seus beneficis , els dividends dels seus accionistes - persones hiper riques i els propietaris dels fons d’ inversió, els jubilats ambiciosos- sense oblidar els dels directius d’aquestes institucions, clar. La gran majoria de treballadors no estava massa seduïda per aquest nou model- engany.
A partir d’ara, a molts països d’Europa hi haurà proteccionisme a dojo, reducció de la despesa personal i aguantar. Un amic meu, executiu d’una multinacional, va veure com l’oferta de la seva empresa, notablement més barata que la de la competència francesa i presumiblement d’un estàndard de qualitat semblant era derrotada en un concurs públic per “raons d’Estat”. Globalització?, competitivitat?. No, instint de supervivència, primer menjar després construir macroestats per macro funcionaris macro inútils i macro cars.
Aquí, continuarem volent donar lliçons d’ europeisme, de capdavanters , de Quixotisme, respecte a les regles del joc. De quin joc? Del que ja ningú pot ni vol jugar.
Un consell: per començar, podrien llegir el blog del Dr. Greg Mankiw, de la Harvard University, que ens explica els resultats d’estudis estadístics d’ençà la segona Guerra Mundial que demostren que 1 dolar gastat pels Govern genera 1 dolar d’increment del Producte Nacional Brut (PIB) i 1 dolar de reducció d’impostos genera 3 dòlars de PIB. Les teories keynesianes d’intervencionisme estatal en temps de crisi no han tret al Japó de la profunda recessió ,com explica el Dr. Sala i Martín.
Dubto que els Srs del Govern coneguin al Dr. Mankiw (1) i molts d’altres experts que pensen com ell.. Estan massa ocupats fent simulacions errònies del que pot passar amb models molt deficients d’una realitat que se’ls hi escapa . Quan es perd el seny res funciona i el seny diu que la única forma per generar riquesa és fent empresa i per això calen inversors i en època de crisi la forma d’estimular als inversors és amb desgravacions fiscals.
Cal dir que no considero la Banca com un inversor si no com un prestamista que sempre vol guanyar
En conclusió, ni cuidarem les neurones, del país, que són les úniques que ens poden fer anar cap endavant , ni als emprenedors, ni protegirem els productes nacionals , ni baixarem els impostos. Farem ..voreres.. La meva idea “no impostos nova empresa” no quallarà . Campi qui pugui.
Un altre consell: compreu productes nacionals (jo sé quina és la meva nacionalitat, que cadascú defensi la seva).

dimecres, 26 de novembre del 2008

DEFLACIÓ : HA AUGMENTAT LA VENDA DE CAIXES FORTES?

DEFLACIÓ: HA AUGMENTAT LA VENDA DE CAIXES FORTES?

El terme deflació té un doble sentit : manca de liquiditat i baixada de preus. Totes dues situacions estan molt relacionades. Quan el crèdit està barat, s’activa l’economia productiva i la inversió en actius, la qual cosa genera una espiral inflacionista (pujada de preus). Com diu el Professor Sala i Martín , el Sr Greenspan va baixar els tipus d’interès fa 10 anys després de la crisi de les “dot.com”. Vàrem viure un període de gran creixement econòmic (i especulació). Això va genera inflació

Aleshores les autoritats monetàries pujaren els tipus d’interès per controlar la inflació i això ha fet que moltes persones i empreses, que s’havien endeutat molt, no puguin fer front als pagaments. Les entitats financeres poden donar més crèdits per pagar els anteriors fent la pilota més grossa. Tenim exemples propers: MARTINSA, SACYR...

Finalment forçats a vendre, els preus dels actius i les accions baixen, de forma que hi ha menys liquiditat circulant pel mercat. Les entitats financeres tanquen el crèdit (fet potenciat per la manca de cobraments dels seus deutors). Les entitats financeres es carreguen d’actius embargats de valor de marcat inferior al dels préstecs inicials. Per evitar la davallada de preus, aquestes entitats poden posposar el cobrament dels crèdits: els actius no baixen de valor, però els bancs no tenen líquid, no poden prestar-ho. Encara hi ha menys líquid al mercat, menys demanda, més baixades de preus, menys producció, menys beneficis empresarials, més acomiadaments, menys consum, menys producció, més acomiadaments.. S’atura l’economia

On són els diners ? Si els bancs fan fallida, el públic compra or, metalls preciosos, joies, com a refugi, de forma que aquests diners no circulen per l’economia .. O simplement els amaga sota el matalàs. M’agradaria veure com ha evolucionat la demanda de caixes fortes aquests darrers mesos..

Actualment, els crèdits suprime han exacerbat el procés anterior. Els bancs desconfien entre ells i es carreguen un tipus d’interès elevats per prestar-se diners. Puja l’EURIBOR encara que el Banc Central baixin els tipus d’interès.

Què es pot fer davant d’això?: baixar el tipus d’interès ,activant la demanda (imaginació al poder¡)… Clar que això té un límit: quan els tipus d’interès són zero, com al Japó fins fa poc, ja no s’activa l’economia.

L’intercanvi de bens econòmics és una altre possibilitat. S’elimina el paper dels diners i es fixa el valor dels bens o serveis en funció de la utilitat per les parts.

L’alternativa sòlida, estratègia, és tenir sectors econòmics potents, de valor afegit que generin llocs de treball, amb marges elevats, menys sensibles a les baixades de preus i que per tant aporten beneficis empresarials.

Si els marges són reduïts, la baixada de preus de seguida produeix pèrdues a les empreses que tanquen....

Això és el que passa a Espanya i a Catalunya. Probablement entrarem en deflació reconeguda i la sortida serà ,molt dura i llarga

Dr Jordi Delcor

dissabte, 8 de novembre del 2008

ERNEST MARAGALL I LA INTEGRACIÓ

ERNEST MARAGALL I LA INTEGRACIÓ.

Felicitacions al Sr Maragall per la seva iniciativa de fer una immersió als emigrants joves nou vinguts a Catalunya en la llengua i la cultura del nostre país de forma que la seva integració dins els grups d’estudiants un cop començat el curs, és més ràpida i efectiva i no endarrereix als altres estudiants autòctons, evitant un efecte “llast” i fent que els més avançats s’avorreixin, baixi el nivell de la classe i els bons treguin super notes que tampoc són reals. De passada cal dir que aquesta immersió s’evita el dilema integració- no integració mal interpretat per l’informe Bofill que diu que les qualificacions dels grups segregats són més baixes que les dels grups no segregats. Això passa, com assenyala el Professor Xavier Sala i Martín, perquè les escoles amb més problemes (i per tant amb les notes més baixes) són les que han segregat als alumnes de diferents nacionalitats dels autòctons. A més a més, la baixada de nivell de les escoles no segregades “puja “ la nota dels bons alumnes en comparació amb els dolents, fent més patent la diferència entre els dos tipus d’escoles o grups d’alumnes.


El Sr Maragall ha potenciat una mida de sentit comú i que vol dir fer les coses bé , evitant la segregació (objectiu tradicional de l’esquerra ideològica) i evitant perjudicar als millors ( objectiu tradicional de la dreta competitiva).

Chapeau pel Sr Maragall. Li desitjo que tingui moltes iniciatives d’aquest estil que fan país, mantenen la identitat catalana i mostren que el debat de “en castellano (o cristiano) , por favor (o sin favor) “ és una reacció pròpia de conqueridors nostàlgics.


Dr Jordi Delcor